Addicció a la tercera edat: el consum silenciós d’alcohol i fàrmacs

Imagina una persona jubilada que cada tarda es serveix «una copeta de vi per fer passar l’estona», o que pren des de fa anys les pastilles per dormir que li va receptar el metge. A primera vista sembla l’estampa quotidiana de la vellesa. Tanmateix, darrere d’aquesta rutina pot amagar-se una de les realitats més invisibles i infradiagnosticades de la nostra societat: l’addicció a la tercera edat, sobretot a l’alcohol i als psicofàrmacs.

A Craving Girona acompanyem persones i famílies des d’un enfocament clínic, mèdic i psicològic, rigorós, humà i sense judicis. A continuació analitzem, amb dades d’Espanya i de Catalunya, per què passa aquesta dependència, per què gairebé ningú no la veu, com detectar-la i quin abordatge necessita.

1. Què és l’addicció «silenciosa» en les persones grans

L’addicció en majors de 65 anys poques vegades s’assembla a l’estereotip social. No sol implicar substàncies il·legals, sinó dos elements molt normalitzats i accessibles: l’alcohol (vi, cervesa o licors a casa) i els fàrmacs amb recepta, principalment les benzodiazepines i altres hipnosedants per a l’ansietat o l’insomni, i els analgèsics opioides. És una dependència que es gesta a foc lent, protegida per les parets de la llar i camuflada sota la rutina.

El seu tret principal és el silenci: la persona no ho reconeix com un problema, la família no ho anomena i, sovint, tampoc no ho detecten els serveis sanitaris. El que segueix explica per què.

2. El que diuen les dades a Espanya i a Catalunya

L’informe de referència és l’enquesta ESDAM (Observatorio Español de las Drogas y las Adicciones, 2019/20), amb 1.443 persones de més de 64 anys. Entre les conclusions: l’alcohol és la substància més consumida l’últim any (58,6 %), seguit dels hipnosedants (27,8 %). Diàriament, els hipnosedants són el més consumit (22,2 %) i l’alcohol queda en segon lloc (19,0 %), el doble de la proporció de bevedors diaris menors de 65 anys (8,8 %).

Els autors estimen que el 4,3 % de la població espanyola de més de 64 anys podria presentar un trastorn per consum d’hipnosedants (5,8 % de les dones davant del 2,2 % dels homes). A Catalunya, la publicació Essencial del Departament de Salut recull que el consum de benzodiazepines el 2021 va ser de 45,3 dosis diàries per cada 1.000 habitants, davant d’una mitjana de 18,2 a l’OCDE. És una dada de tota la població, no només de persones grans, però la mateixa publicació assenyala que és especialment rellevant a partir dels 65 anys.

3. L’addicció que comença a la consulta

A l’ESDAM, entre les persones grans que prenen hipnosedants, el 73,2 % diu que el seu metge li va prescriure una pauta fixa, el 62,6 % els pren des de fa almenys deu anys i el 25,3 % des de fa trenta o més; el temps mitjà és de gairebé 21 anys. És a dir, en molts casos no hi ha un «mal començament»: hi ha un tractament que es va allargar moltíssim més del previst.

Això no és una acusació a ningú. Entre els majors de 65 anys, entre el 40 i el 50 % té insomni, i encara que les guies recomanen tractaments no farmacològics com a primera opció, les benzodiazepines continuen sent molt receptades. Els detonants de la vida afegeixen la resta: la jubilació i la pèrdua de rol, el niu buit, la mort del cònjuge o d’amistats, el dolor crònic o la solitud no desitjada. Els clínics descriuen que l’alcohol o les pastilles poden esdevenir, de manera gairebé inconscient, una via ràpida per anestesiar el dol, el buit o la por d’envellir.

4. El còctel invisible: alcohol més fàrmacs

Una de les combinacions més perilloses és la de diversos fàrmacs amb alcohol. És molt habitual que una persona gran begui una copa de vi al dia i, alhora, prengui medicació per a la tensió, l’artrosi i ansiolítics per dormir. Segons el NIAAA, amb l’edat augmenta la sensibilitat als efectes sedants de l’alcohol i al seu efecte sobre l’equilibri, i per la reducció de massa muscular i d’aigua corporal, algunes persones grans assoleixen nivells d’alcohol a la sang més alts amb la mateixa quantitat. A més, l’alcohol pot interactuar amb la medicació encara que no es prenguin alhora, perquè el fàrmac pot continuar present a la sang.

Les benzodiazepines afegeixen una altra capa. Els criteris de Beers 2023 de la Societat Americana de Geriatria recomanen evitar-les en majors de 65 anys, perquè el metabolisme més lent afavoreix la seva acumulació i augmenta el risc de deteriorament cognitiu, delírium, caigudes, fractures i accidents de trànsit. Si a més es combinen amb opioides, augmenta el risc d’insuficiència respiratòria.

5. Per què és tan difícil de detectar

Els símptomes d’una addicció a la vellesa s’assemblen als de l’envelliment mateix. Segons el NIAAA, les pistes d’un possible problema amb l’alcohol inclouen la pèrdua de memòria, la depressió, l’ansietat, la manca de gana, els blaus inexplicables, les caigudes, els problemes de son o el descuit de la higiene i de l’aspecte. Els despistaments, la desorientació o els canvis d’humor se solen atribuir a «coses de l’edat», a la demència o a l’Alzheimer, i el problema passa inadvertit durant anys.

S’hi afegeix que les persones grans tenen menys probabilitat de ser explorades pel consum de substàncies, poden minimitzar el seu consum davant dels professionals i tendeixen a demanar ajuda menys. Les guies canadenques de referència parlen d’un trastorn «infrareconegut i infratractat» i recomanen abordar el consum d’alcohol de manera rutinària i neutral a les consultes d’atenció primària.

6. L’estigma i el silenci familiar

A les generacions de la gent gran, parlar de salut mental o d’addiccions arrossega un estigma social fortíssim. Admetre que es té un problema amb la beguda o amb les pastilles es viu amb vergonya. Moltes famílies, per un amor mal entès o per evitar el conflicte, miren cap a una altra banda amb frases com «a la seva edat, què més dona» o «és el seu únic consol».

Les dades de l’ESDAM ho reflecteixen: entre les conductes que menys persones grans consideren problemàtiques hi ha beure més d’una o dues canyes o copes de vi cada dia i prendre hipnosedants de manera ocasional. I entre els motius per beure addueixen que l’alcohol és saludable i forma part d’una alimentació equilibrada. Hi ha famílies que, a més, creuen que les addiccions a la vellesa no existeixen o que no val la pena tractar-les.

7. L’impacte físic i cognitiu: un cos més vulnerable

L’organisme d’una persona gran tolera pitjor els efectes de les substàncies. L’alcohol pot empitjorar malalties freqüents a la vellesa, com el dolor crònic, la malaltia cardiovascular, la diabetis o les infeccions respiratòries. Les benzodiazepines augmenten el risc de caigudes i de fractures. I les caigudes no són un assumpte menor: segons dades dels CDC recollides per l’Indian Health Service, el 28 % dels majors de 65 anys en pateix almenys una l’any, gairebé el 95 % de les fractures de maluc es deuen a una caiguda i entre el 25 i el 75 % de qui es fractura no recupera la seva capacitat funcional prèvia.

En el pla cognitiu, el consum prolongat pot agreujar la memòria, la confusió i l’estat d’ànim, i les benzodiazepines s’associen a més risc de delírium. Alguns estudis observacionals suggereixen també un risc més alt de demència amb el seu ús prolongat, encara que no s’ha establert que sigui una relació causal.

8. Patologia dual a la vellesa: ansietat i depressió ocultes

Poques vegades l’addicció apareix sola. A la tercera edat conviu amb la depressió, els trastorns d’ansietat o l’insomni, que de vegades són l’origen del consum i d’altres cops la seva conseqüència. Tractar només la substància, sense atendre el sofriment psíquic de fons ni la sensació d’inutilitat o d’abandonament, augmenta el risc de recaiguda. Per això convé que la valoració inclogui sempre la patologia dual.

També cal tenir present el risc de suïcidi, que en persones grans amb depressió i consum d’alcohol exigeix prendre’s seriosament qualsevol senyal. Si tu o algú proper esteu passant per un moment així, la línia 024 d’atenció a la conducta suïcida atén les 24 hores, i el 112 davant d’una emergència.

9. El tractament: específic, gradual i supervisat

La primera notícia és bona: mai no és tard. Una revisió conclou que les persones grans responen al tractament de l’alcohol amb resultats comparables als d’adults més joves, i que els programes adaptats a la seva edat milloren aquests resultats. Un estudi britànic va trobar que qui va començar a beure de manera problemàtica passats els 60 se’n beneficia igual del tractament, i que les persones grans completen el tractament amb més freqüència.

Això sí, cal fer-ho amb cura. Qui fa anys que beu molt no ha de deixar-ho de cop sense valoració mèdica, perquè l’abstinència pot ser greu. Amb les benzodiazepines, les guies recomanen una retirada gradual i individualitzada, mai brusca, i l’evidència indica que combinar-la amb teràpia psicològica ajuda: una revisió Cochrane va trobar que la teràpia cognitivoconductual juntament amb la reducció gradual aconsegueix més retirades que la reducció sola, amb una qualitat d’evidència moderada. Una revisió més recent és més prudent, perquè no troba evidència d’alta certesa que la teràpia aconsegueixi per ella sola la retirada completa. A la pràctica, l’abordatge inclou:

• Supervisió mèdica estricta per a una retirada gradual i segura de l’alcohol o dels fàrmacs, evitant síndromes d’abstinència perillosos.
• Revisió de tota la medicació, coordinada amb geriatria, psiquiatria i el metge de família, perquè sol estar pautada per diversos especialistes.
• Psicoteràpia adaptada, que respecti el ritme, les capacitats cognitives i la història de vida de la persona.
• Suport a la família, que moltes vegades és la primera a sospitar i l’última a saber com actuar.

Senyals d’alarma per a les famílies

Convé buscar una valoració professional si observes en un familiar gran:

• Canvis bruscos d’humor, irritabilitat o somnolència fora del normal.
• Ampolles amagades o mentides sobre la quantitat de medicació que pren, o receptes que s’acaben abans d’hora.
• Caigudes inexplicables, blaus freqüents o descoordinació en caminar.
• Confusió o pèrdua de memòria que han aparegut o han empitjorat de manera recent.
• Desinterès per activitats que abans gaudia i aïllament de la família.

Reconèixer el problema no és treure un consol a ningú: és retornar-li la claredat i la seguretat per viure aquesta etapa millor.

Conclusió

L’addicció a la tercera edat no és un tret inevitable de la vellesa ni un carreró sense sortida: és una condició mèdica i emocional que mereix el mateix respecte i la mateixa atenció que a qualsevol altra edat. Ignorar el consum amb l’excusa de l’edat condemna la persona a l’aïllament i al deteriorament. Cuidar la gent gran inclou mirar de cara allò que els fa mal en silenci.

A Craving Girona t’acompanyem amb un enfocament clínic, mèdic i psicològic, sense judicis, adaptat a les necessitats de les persones grans i de les seves famílies a Catalunya. Si tu o un ésser estimat esteu passant per aquesta situació, truca’ns al 972 60 43 75 o al 672 00 01 23. Som aquí per cuidar de qui tant ha cuidat.