Pescao. K2. Hardcore. Herba falsa. Yucatán Fire. Cap d’aquestes paraules designa una substància. Designen bosses, embolcalls i etiquetes que canvien d’un mercat a un altre, i a dins hi pot haver compostos diferents, o el mateix compost en una concentració molt diferent, d’un lot al següent. Aquest és el primer problema de la droga spice: no és una cosa. És un nom.
Què és la droga spice: un nom que va sobreviure a les seves molècules
La droga spice deu el seu nom a un dels primers productes venuts a Europa, l’any 2004, com a substitut del cànnabis. Amb els anys, «droga spice» ha quedat com a paraigua d’una família enorme de compostos. Era una barreja d’herbes seques que es fumava i que no portava ni marihuana ni tabac, sinó cannabinoides fabricats en laboratori, en la seva majoria de la família dels JWH. Amb els anys, el nom ha quedat com a paraigua d’una família enorme de compostos que actuen sobre els mateixos receptors cerebrals que el THC, el principal ingredient psicoactiu del cànnabis.
Que actuïn sobre els mateixos receptors no significa que produeixin el mateix efecte. El THC es comporta com un agonista parcial d’aquests receptors, mentre que molts cannabinoides sintètics els activen amb més intensitat. De alguns en basta una quantitat diminuta de pols per provocar efectes potents. I com que es polvoritzen sobre el material vegetal sense precisió, dues calades del mateix paquet poden no assemblar-se.
A més, aquests compostos canvien. El juliol de 2021, la Xina va aplicar un control genèric sobre aquest tipus de substàncies, i el subministrament a Europa de gairebé tots els cannabinoides sintètics coneguts es va interrompre. El mercat no va desaparèixer, sinó que es va moure. Només el 2024, els països europeus van identificar 20 nous cannabinoides, 18 dels quals semisintètics, és a dir, derivats de cannabinoides naturals modificats químicament. A finals de 2025 ja eren 40 els semisintètics detectats als mercats europeus. I el format també es transforma: llaminadures, líquids per vapejar, productes que no tenen aspecte de droga.
Per això la paraula «nova» li queda alhora curta i gran. La droga spice porta més de vint anys entre nosaltres, però cada pocs mesos apareix una versió que no s’assembla a l’anterior.
La droga spice a Catalunya: el que en sabem
Les dades sanitàries disponibles apunten sobretot a Barcelona. L’Hospital Clínic va atendre el 2024 un total de 24 intoxicacions confirmades per llaminadures de cànnabis amb cannabinoides sintètics, el doble que dos anys abans. El seu responsable de toxicologia descriu el fenomen de les intoxicacions per noves substàncies com un problema sanitari en augment. El Sistema Espanyol d’Alerta Temperada, per la seva banda, va recollir aquell mateix any 14 notificacions de persones intoxicades per gominoles amb cannabinoides sintètics a Barcelona i Madrid, presumptament HHC i THCP.
Convé ser precisos: bona part d’aquests casos no són el spice clàssic fumat, sinó comestibles. Però expliquen la mateixa història. Algú creu consumir una cosa coneguda, un caramel o un porro, i rep una altra cosa. Amb un comestible, a més, l’efecte triga a aparèixer i això dificulta ajustar la dosi. Els toxicòlegs adverteixen que poden provocar una sobredosi en persones no habituades.
El mirall trencat del cànnabis
«Marihuana sintètica» és l’etiqueta més estesa per a la droga spice, i és la més enganyosa. Suggereix una herba amb un vernís de laboratori, una cosa que hom ja sap com tractar. Però l’experiència amb l’original no es trasllada a la còpia.
Els efectes descrits en la literatura mèdica inclouen agitació intensa, al·lucinacions, taquicàrdia, hipertensió, suor i convulsions, i en casos greus vòmits, hipertèrmia i dany renal. S’han notificat intoxicacions greus i fins i tot mortals. Agressions o quadres psicòtics, segons els manuals clínics, poden ser irreversibles. Entre els danys que citen les fonts sanitàries hi figura també la dependència.
A això s’hi suma una cosa que cap etiqueta no adverteix: els productes venuts al mercat negre com a cànnabis poden estar adulterats amb cannabinoides sintètics potents sense que qui els consumeix ho sàpiga. Bona part del risc està en no saber què s’està prenent.
Per què algú tria la droga spice?
És la pregunta més incòmoda, perquè les respostes més habituals no tenen a veure amb el plaer. La prevalença general és baixa, però molt més alta a les presons i entre persones policonsumidores, i els organismes europeus assenyalen com a especialment afectades les poblacions vulnerables, com les persones internes en centres penitenciaris o sense llar. Segons les guies divulgatives, qui pot triar sol preferir el cànnabis natural. El spice es tria per preu, per accés, o perquè no sol aparèixer en les anàlisis d’orina habituals.
Així pot servir una idea de la neurociència que s’aplica a la resta de les addiccions.
A finals dels anys vuitanta, els psicòlegs Kent Berridge i Terry Robinson, de la Universitat de Michigan, van reduir gairebé per complet la dopamina al cervell d’unes rates. Esperaven que deixessin de sentir plaer, perquè aleshores es creia que la dopamina era la molècula del plaer. Va passar una altra cosa. Quan els posaven sucre a la boca, les rates mostraven reaccions de gaudi completament normals. El que havien perdut era la iniciativa: ja no buscaven ni prenien el menjar per si mateixes. Podien gaudir-ne, però havien deixat de voler.
Els autors van concloure que el cervell gestiona dos processos diferents que el llenguatge barreja. El voler és la força que empeny cap a alguna cosa, i depèn sobretot de la dopamina. El gaudir és el plaer en tenir-ho, i no en depèn. A més, el sistema del voler és ampli i robust, mentre que les zones que generen plaer intens són petites i fràgils. Segons la seva teoria de la sensibilització de l’incentiu, en persones vulnerables el consum repetit de determinades drogues pot tornar hiperreactiu el voler davant els senyals associats al consum, sense que el plaer augmenti, i fins i tot mentre disminueix. Aquest voler amplificat pot persistir anys. També expliquen per què no tothom hi cau: només al voltant del 30 % de qui consumeix cocaïna arriba a fer-ho de manera adictiva.
Convé ser honestos amb l’abast d’aquesta idea. Es va formular a partir de drogues com la cocaïna, l’amfetamina, l’heroïna, l’alcohol o la nicotina, i no he trobat treballs que l’hagin comprovat per als cannabinoides sintètics. És una lent i no una troballa sobre el spice. Però permet plantejar una hipòtesi suggeridora. Si moltes persones arriben a aquesta substància per motius que poc tenen a veure amb gaudir-ne, com el cost, la disponibilitat, un control d’orina o un tancament, aleshores parlem d’un consum empès pel context i els senyals més que no pas pel plaer. I aquest és precisament el terreny en què, segons Berridge i Robinson, voler i gaudir poden separar-se.
Què fer, i quan no esperar
Si algú ha consumit droga spice o un comestible amb cannabinoides sintètics i presenta agitació intensa, al·lucinacions, palpitacions fortes, suor profusa, vòmits persistents o convulsions, no és moment d’esperar a veure com evoluciona. Cal buscar atenció mèdica urgent i no minimitzar els símptomes. El tractament d’una intoxicació és simptomàtic, i com més aviat comenci, millor.
Per a qui consumeix, convé saber que serveis de reducció de danys com Energy Control publiquen alertes sobre substàncies adulterades o diferents del que es ven. I si el consum ja s’ha convertit en una cosa de la qual costa sortir, o si qui ho pateix és algú proper, demanar ajuda professional és una decisió raonable i no pas una derrota.
El que no canvía
Tornem als noms: pescao, K2, hardcore, herba falsa. En vint anys han canviat les molècules, els formats, els països que les produeixen, les normes que intenten frenar-les. L’única cosa que ha romàs és la paraula, i amb ella, una cosa més humana: algú que busca alguna cosa, ja sigui alleujament, oblit, no donar positiu, pertànyer, i ho busca en una bossa el contingut de la qual ningú coneix.
Potser per això la pregunta que deixa la droga spice no sigui què porta a dins. És què estem disposats a no saber per tal d’aconseguir el que volem.
